Fer Sense Fer
Una vegada més ens trobem davant d'aquestes paradoxes que ens posa el zen.
Sovint podem contemplar com hi ha persones que fan coses amb gran facilitat i habilitat, però si provem de fer-ho nosaltres ens adonem que és enormement difícil, llavors apreciem el seu gran mestratge d'anys i de pràctica, però no és només fer alguna cosa bé, si no, com es fa, quina actitud hi ha en qui fa això!!
Mentre estiguem atrapats en el “JO” per exemple: JO faig Zazen, JO tiro amb arc;
mentre contínuament estiguem utilitzant aquest egoisme subliminar del “jo”
l'arquer no serà completament lliure en la seva acció.
De la mateixa manera que quan una vegada asseguts en el zafu en la postura de Zazen correctament, observem la respiració, els pensaments, diem que Zazen fa Zazen! Ens convertim en observadors, contemplem allò que succeeix.
Tenint la ment sense deixar que s’estanqui en res.
És la profunditat i el misteri d'un art, el que dóna interès en la seva pràctica.
L'arquer ha de deixar de ser conscient de si mateix, perquè ell no és realment qui llança la fletxa.
Després de molts anys de pràctica i d'haver-se submergit en el camí de l'arc zen per a tota la vida, l'arquer ja no és qui dóna les ordres de les seves accions, si no que s'adona que s'ha convertit en observador d'allò que està fent.
Si estem atents en al aquí i al ara, no ens serà difícil estar atents en cada gest del procés de llançar la fletxa.
Com deia el mestre Deshimaru, “ tan sols el camí viscut en cada fletxa, les sensacions, les percepcions, les emocions, la vivència d'aquest instant en què tot l'univers apareix a l'interior de qui té aquesta experiència”.
Això només succeeix quan, l'arquer, l'arc, la fletxa, el blanc i el jo s'han fos en una sola i mateixa cosa.
En el tir amb arc.
Artur DuchUna vegada més ens trobem davant d'aquestes paradoxes que ens posa el zen.
Sovint podem contemplar com hi ha persones que fan coses amb gran facilitat i habilitat, però si provem de fer-ho nosaltres ens adonem que és enormement difícil, llavors apreciem el seu gran mestratge d'anys i de pràctica, però no és només fer alguna cosa bé, si no, com es fa, quina actitud hi ha en qui fa això!!
Mentre estiguem atrapats en el “JO” per exemple: JO faig Zazen, JO tiro amb arc;
mentre contínuament estiguem utilitzant aquest egoisme subliminar del “jo”
l'arquer no serà completament lliure en la seva acció.
De la mateixa manera que quan una vegada asseguts en el zafu en la postura de Zazen correctament, observem la respiració, els pensaments, diem que Zazen fa Zazen! Ens convertim en observadors, contemplem allò que succeeix.
Tenint la ment sense deixar que s’estanqui en res.
És la profunditat i el misteri d'un art, el que dóna interès en la seva pràctica.
L'arquer ha de deixar de ser conscient de si mateix, perquè ell no és realment qui llança la fletxa.
Després de molts anys de pràctica i d'haver-se submergit en el camí de l'arc zen per a tota la vida, l'arquer ja no és qui dóna les ordres de les seves accions, si no que s'adona que s'ha convertit en observador d'allò que està fent.
Si estem atents en al aquí i al ara, no ens serà difícil estar atents en cada gest del procés de llançar la fletxa.
Com deia el mestre Deshimaru, “ tan sols el camí viscut en cada fletxa, les sensacions, les percepcions, les emocions, la vivència d'aquest instant en què tot l'univers apareix a l'interior de qui té aquesta experiència”.
Això només succeeix quan, l'arquer, l'arc, la fletxa, el blanc i el jo s'han fos en una sola i mateixa cosa.