Ricardo García de Celis
De tant en tant, una lleugera brisa em mou els cabells. Vaig sol i en silenci... millor dit, sense més sorolls humans que els que jo mateix provoco... en trepitjar el terre, per exemple. Fresca olor de bosc humit.
Mosaic colorit de fulles de roure a la tardor. Des de una branqueta, un pit-roig em mira amb els seus petits ulls, negres i densos. Després, amb un graciós gir, s’enlaira i se’n va. Continuo caminant envers la propera diana. Ja porto unes quantes dianes fetes. Faig volar dues fletxes per cada una. Dues i prou. És el que fem els arquers de tir de bosc 3D, una modalitat esportiva generalment molt poc coneguda.
Em col·loco a la piqueta de tir, una fusteta de color blau que indica el lloc on ha de parar-se l’arquer per tirar. Carrego la primera fletxa amb molta calma. Miro i, de sobte, veig un cabirol darrere la diana que, igual de sorprès que jo, em mira per un instant i fa un bot inversemblant per desaparèixer de la meva vista. Déu meu –no puc evitar pensar-, jo seria incapaç de disparar una fletxa contra una criatura tan formosa! Veure aquest preciós animal em confirma que avui sóc un solitari i inesperat visitant humà... per ser dilluns! El cap de setmana una altre cosa seria.
Torno a començar. Agafo aire pel nas, aixeco el meu arc amb la fletxa carregada, tibo de la corda, ancoro i, més o menys, dos segons desprès, la deixo anar. Faig el mateix amb la segona fletxa. He clavat les dues a la diana 3D i les vaig a recollir. Fa estona que no penso massa. Només procuro de fer el que faig: disparar fletxes. Només procuro de veure el que veig. Només procuro de sentir el que sento. Només procuro d’estar atent al moment present, aqui i ara, tal qual em va ensenyar l’Artur Duch, estimat company, amic i mestre.
La següent diana és en baixada. Un porc senglar... és a dir, una figura de “foam” que representa un porc senglar en tres dimensions, a mida real. No tinc ni idea a quants metres està, però, com sempre, em deixaré guiar pel meu instint.
Ja fa uns quants anys que tiro amb l’arc i, sovint, tot flueix per si mateix. Avui és un d’aquests dies! Repeteixo per enèsima vegada la seqüència de tir que ja tinc quasi tan integrada com el fet de respirar, però, aquest cop, un segon abans que surti la fletxa, sé del cert que aquesta anirà al mig de la diana!... tot arquer una mica experimentat coneix aquesta sensació, potser indescriptible.
Al obrir completament el meu arc em quedo un instant com en suspensió. Després tot va com en càmera lenta. La meva mà dreta es va relaxant imperceptiblement i, coincidint amb la meva expiració, s’obre i se’n va, acariciant la meva cara, darrere el clatell. La meva mà esquerra manté dolçament agafat l’arc. És a dir, ho abraça suaument per l’empunyadura, sense estreny-la, el just perquè aquest no caigui al moment del tir pròpiament dit. Els sons de la fletxa, al desenganxar-se súbitament de la corda i al impactar, tot seguit, amb la diana, es fan “un” i em resulten totalment clars i diàfans, però... què ha succeït?... qui ha disparat la fletxa?... no tinc la sensació de haver-ho fet jo!
Tot ha passat com a través meu però he estat realment jo qui ho ha fet?... Mai m’havia passat una cosa semblant i només puc concloure que tot això ha sigut una vivència pura del moment present a la qual jo he assistit com a mer observador. Un moment present que, a més a més, es renova amb cada fletxa. L’anterior ja no existeix i la següent encara no ha arribat. Només importa la que tenim a punt per disparar!
Per aquest motiu, l’arquer que vol viure l’esperit Zen mira de romandre sempre molt atent a cada acció, a cada petit gest de la seva pràctica amb l’arc. Fins i tot quan prepara previament el seu material o a l’hora d’anar a recollir les seves fletxes clavades a la diana, procura de mantenir aquesta atenció perquè tot és això i només això: atenció, atenció i atenció!... Res pot substituir a l’experiència viscuda amb atenció plena. Sense dubtes, la clau de tot.
N. del A. - He triat recordar per aquest nou blog d’arc zen una vivència propia al bosc perquè les meves arrels com arquer venen, justament, d’aquesta captivadora modalitat de tir amb arc, però voldria subratllar que l’esperit Zen que he intentat descriure aqui (tot i ser inefable), amb tot el meu respecte i des d’una experiència completament real, és exactament el mateix esperit que està sempre present en qualsevol de les nostres activitats. Només cal adonar-se’n!
Moltes gràcies al meu estimat company i amic Miquel Gallart pel seu ajut amb el català!